El Projecte Rosie, de Graeme Simsion

 

Veus la tapa, el noi amb la bicicleta i el ram de flors, i penses: una romanticonada estil Notting Hill. La coberta de la versió anglesa és semblant: una silueta de noi amb la bicicleta al costat, el casc posat i la silueta de la noia parada davant seu. La silueta d’ell, blava, la d’ella, rosa. Més estereotipat, impossible. Llegeixes la primera frase, i si encara et quedaven dubtes sobre el gènere de la novel·la, et desapareixen immediatament: «Em sembla que he trobat una solució al Problema Dona per Tota la Vida.» Buf, una novel·la com les de la Marian Keyes… i si no n’ets fan, tens moltes probabilitats de tornar a deixar la novel·la a la prestatgeria i continuar mirant. A menys que tinguis algú que et diu, que no, mira, que està molt bé, que a mi me la va recomanar el llibreter i diu que és original. Depèn de la confiança que tinguis amb l’algú en qüestió, li faràs cas i potser li donaràs una oportunitat al llibre. Però si ets tossut de mena, dels que quan se’ls fica una idea al cap no hi ha ni Déu que els la tregui, tant se te’n fotran el projecte i la Rosie i continuaràs buscant alguna cosa de més bona qualitat, voldràs trobar una història que no sigui tan cursi.

Per sort, tot i que sóc una persona tossuda de mena, l’algú que em va insistir a llegir El projecte Rosie és de les poques persones a qui m’escolto de debò i quan em va dir allò que el llibreter li havia parlat molt bé de l’obra vaig pensar que potser sí que podia invertir unes horetes a veure el què.

Quin encert! Perquè m’ho vaig passar pipa. Vaig riure amb ganes, en veu alta, al cafè on sovint vaig o bé a treballar o bé a llegir una estoneta els dies de festa. Els habituals, ens coneixem tots, en aquest cafè, em miraven, i el paio gran del portàtil assegut al sofà del costat em va dir «Què, t’ho passes bé, eh?» i li vaig dir que sí, que era una novel·la molt divertida. L’home em va preguntar de què anava i quan li vaig dir que era una novel·la romàntica còmica, va fer cara de fàstic. La mateixa cara que vaig fer jo quan vaig veure el llibre per primera vegada, vaja. De seguida li vaig voler deixar clar que no era el que s’imaginava, que no tenia res a veure amb les romanticonades estereotipades amb què associem les novel·les de la Danielle Steele o la Keyes. El narrador, per exemple, és un paio força peculiar, ens presenta la història des d’un punt de vista singular que només he vist en una altra novel·la el títol de la qual no vull dir per no esguerrar el factor sorpresa de El projecte Rosie. Perquè es faci una idea, li vaig dir, és com la narració de la Noia del tren. La noia alcohòlica que ens presenta el món tal com el veu ella, o la protagonista d’Elizabeth Is Missing, que ens endinsa en el seu món personal de la demència senil. A diferència d’aquestes dues novel·les, però, El projecte Rosie té un narrador masculí, en Don Tillman, catedràtic de genètica, i la seva visió diferent del món ens permet entendre una mica millor com li funciona el cap a l’individu. Sí que és una història romàntica, al cap i a la fi, l’home busca, ja des de la primera línia de text, la dona ideal amb qui compartir la resta de la seva vida. I sí que és també una mica conte de fades (malgrat els entrebancs que sorgeixen, la cosa acaba força bé i dubto que a la vida real les coses siguin tant de color de rosa), però això no li treu gens de pes a l’originalitat narradora ni a les escenes gracioses de mena, i n’hi ha unes quantes!

El que em sorprèn en la versió catalana, però, i que no acabo de comprendre és per què no es manté la subtilesa, l’el·lipsi temàtica, que hi ha en l’original. “El factor sorpresa” l’he anomenat jo abans. En anglès, el narrador es presenta tal com es veu ell, no com el veuen els altres. En Don parla i punt. I a mesura que s’endinsa en la història el lector va descobrint el tipus de persona que té davant. En canvi, al resum de la contraportada de la traducció catalana, o com a mínim a la pàgina web de l’editorial, en Don rep una etiqueta. No s’hauria de mantenir l’”anonimat”? Al llarg del llibre en Don ens explica senzillament què fa i com ho fa, no es diu mai: «Jo sóc així i per tant faig les coses d’aquesta manera». La ignorància és part de la seva condició, i com a personatge fictici ens el fa més real. El que vull dir és que quan per exemple coneixem algú de característiques semblants a la vida real, aquest actua tal com fa en Don al llibre i som nosaltres que ens anem adonant dels trets diferenciadors, no perquè l’altre ens els digui sinó perquè com a observadors, els sabem identificar. La manera que té la versió anglesa de presentar la història a la contraportada original, fa que el lector esdevingui “còmplice editorial”, ens tracta de lectors intel·ligents, mentre que la catalana sembla que no es fiï de les nostres habilitats lectores observadores i ens ho lletreja tot ben clar, no sigui cas que hi hagi dubtes. És una llàstima i crec que esguerra la reacció del lector. Ara bé, tot es podria solucionar fent fora una sola paraula de la contraportada. O no llegint-ne el resum que hi ha.

 El projecte Rosie és una lectura que t’alça els ànims, que et treu el pes esclafador de la quotidianitat de sobre. I, sincerament, si una novel·la aconsegueix portar-me lluny del dia a dia, i a sobre em fa riure, me la quedo! Hi ha tan poques ocasions per riure ara que som grans. I per riure em refereixo a deixar anar les rialles sorolloses que fèiem quan érem adolescents. Quan et pixaves de riure, vaja, quan creies que la vida sempre seria així de divertida. No em refereixo a les “rialles” d’adults, aquelles que ens toca fer amb un esforç descomunal per moure les comissures dels llavis amunt com si hi tinguéssim artritis. La feina, la família i els compromisos i la família i la feina i els compromisos ens deixen ben poques estones de viure. Al menys en aquest racó de món on vivim. Al cafè hi vinc a vegades a llegir i és un lloc ideal per deixar-se caure en un sofà i perdre’s dins les pàgines d’un llibre, però sóc de les poques persones que utilitza el local amb aquesta finalitat. Aquí la gent ve als cafès a treballar. Quan hi entres, és com ficar-se en una biblioteca. Tot és silenci. Tothom està assegut a les taules amb el portàtil davant, teclejant, pensat, mirant apunts, subratllant, preparant diapositives del Powerpoint. I els que parlen no és perquè hagin vingut a fer petar la xerrada amb l’amic davant un cafè amb llet i un croissant sinó perquè estan a mitja conferència virtual amb accionistes o caps o treballadors de l’empresa. Aquí no hi ha temps per riure. Potser per això el senyor gran del portàtil no va semblar gaire convençut quan li vaig dir que li hauria de donar una oportunitat a El projecte Rosie, que segur que li agradaria. Al diccionari de l’Àrea de la Badia de San Francisco, les entrades dels verbs «viure» i «riure» i de substantius com «diversió» han desaparegut. Malauradament, als habitants d’aquest tros de planeta, no els aniria gens malament deixar-se dur de la mà de Don Tillman, i veure, com ell, que a la vida no tot ha de quadrar a la perfecció.

 

Fitxa tècnica del llibre:

Títol: El projecte Rosie

Títol original anglès: The Rosie Project

Autor: Graeme Simsion

Editorial: La Campana

Any: 2013

Traductora: Imma Falcó

Anuncis

Publicat per

Els no traduïts

Amant de la lectura i dels idiomes, de les novel·les, la ficció, la novel·la negra, la infantil i la juvenil. Amant dels llibres de paper, dels que en passar les pàgines ràpid, acostant-hi bé el nas, en sents l'olor que et fa venir ganes de ficar-t'hi a dins com aquell qui diu literalment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s